Diari de camp

Noves ressenyes

2008-07-29T16:52:00.003+02:00

Aquí van les últimes ressenyes que he realitzat per a La Porta Classica i Ritmos del Mundo

Concerts

Festí de blues

Artista: The Robert Cray Band
Lloc: Sala Apolo (Barcelona)
Data: dijous 5 de juny de 2008

Nit de pluja fora. Mentre accedeixo al concert pujant els dos trams d'escales que em porten fins la pista de la sala Apolo observo l'entrada-invitació que he rebut de l'organització. Sobre el nom de Robert Cray ve anunciada la Shemekia Copeland Band. La veu que em paro a escoltar quan trepitjo l'últim graó deu ser la de la seva cantant. La pista ja és mig plena, i la poderosa veu de marcat caràcter gospel de la Shemekia l'omple i es passeja entre els cossos ja en mode d’activació. El teló cau per la porta gran, amb un Who stole my radio, cant de protesta contra la marginació del blues a les emissores dels Estats Units d'Amèrica (ah, però estem escoltant blues?), al qual s'uneix el públic en el que serà el primer moment climàtic de la nit. Tot és a punt per a que el gran Robert Cray entri en escena. Abans, però, uns minuts per a refrescar els colls i comentar les primeres impressions: llàstima no haver pogut veure tot l'espectacle de la Shemekia.

Aconseguir la birra i el gintònic a la barra costa més del previst. Constato novament la importància estratègica de la tria del lloc per a cridar l'atenció del cambrer. Està clar que darrera del tirador de cervesa no és una ubicació avantatjosa. En prenc nota. Amb sort arribem a la pista moments abans de l’aparició.

Robert Cray surt a escena sense massa preàmbuls i amb una formació austera, però que resultarà sobradament suficient: guitarra i veu, hamond i teclat, bateria i baix elèctric. Ja des de l'inici queden perfectament definits els rols dalt de l'escenari. Robert Cray com a mestre de cerimònies i frontman. Jim Pugh com a segon de la nau des dels seus teclats. Karl Sevareid i Kevin Hayes en feines d'intendència en un segon terme. L'ambient general del concert és càlid i proper, a diferència del que vam viure fa un parell d'anys al Poble Espanyol durant el festival Grec. La interacció amb el públic és molt més fluïda en l’espai que ofereix l’Apolo, i Cray no deixa d'intercanviar impressions amb les primeres files. Segons ell, i responent a algú que li dóna les gràcies per ser a Barcelona, només ha vingut aquí pel menjar. Aquesta nit, però, ens atiparem tots del seu blues eclèctic i sense complexos.

Amb la ja seva clàssica camisa de màniga curta i alternant dues guitarres, Cray ens guia per una dotzena de clàssics del seu repertori, mostrant-nos el particular prisma des del que es mira el blues, el qual ens porta dels ritmes llatins de I was warned al blues més clàssic de Holdin' on, passant per aires blues-rock a Our time o registres més baladístics. Tot tintat per la contundència emocional d'un blues amb una estampa molt pròpia: timbre de veu agut i potent, amb bon gust en l'ús expressiu del falset i el seu particular so de guitarres. Fonamental, en aquest sentit, la presència dels teclats de Jim Pugh, amb una força, vitalitat i gust melòdic que van permetre el constant traspàs de poders entre els dos músics, autèntics comandants de la nau. Entre tots dos van modelar l'arc tensional de la nit amb pujades, baixades i noves pujades i noves baixades que van fer moure el públic en un ball gairabé extàsic, de la manera que només el blues pot fer: dient que no amb el cap i que sí emb el cos.

Discos

Albert Fibla – El món es mou
Picap
2008
Cantautor

El món es mou és el tercer trabajo de Albert Fibla en el que el cantautor de Badalona nos conduce, en una visita guiada, a través de su imaginario personal. Este viaje discurre por los supuestamente amables y emocionantes espacios de Barcelona, como ya queda claro en el diseño “urbano” del disco, que son tan suyos como nuestros, y que nos hacen en algunos casos casos evocar momentos personales: aquella noche mirando por la ventana, aquel bar lleno de humo. Fibla nos presenta dentro de este espacio temas que nos tocan de cerca, como la incomunicación en la era de la comunicación (Entre la multitud), la situación social de la mujer (Potser amb una cançó) o la relación entre el sexo y el amor (Digue’m pecador). Toca temas más personales de su proceso vital, como un posible homenaje a sus inicios (Balmes 129), un canto nacionalista (Pel seu nom), un nuevo homenaje, a su madre en este caso (Mari), o el placer que encuentra en la soledad (Sol i solter y No puc plorar per tu). Y se pierde en los tópicos del amor y el desamor, en los que resultan los temas más flojos del disco (De bona lluna, Ombra, Cançó d’hivern). La cuidada producción musical de Valentí Adell y el buen hacer de los músicos de los que se rodea Fibla dan a la poesía un entorno rico y agradable, que nos lleva de los ritmos latinos a la canzonetta italiana, con un cierto regusto Drexler en algunos momentos, y con un modo de cantar más cercano al crooner que al cantautor al uso.

Jordi Sabatés – A propósito de Bola de Nieve
Picap
2008
Instrumental

Ignacio Villa, alias Bola de Nieve, mítico pianista y cantante cubano del siglo XX, fue objeto en el año 2003 de un documental sobre su vida y su época firmado por el granadino José Sánchez Montes con el título Bola de Nieve. El hombre triste que cantaba alegre. De este documental, y del respeto y admiración que aún hoy despierta Bola de Nieve, nace en 2005 el espectáculo pluridisciplinar A propósito de Bola de Nieve, con música compuesta e interpretada por Jordi Sabatés al piano, ilusionismo a cargo de Sergi Buika y danza de Viviana Moraes, todo ello bajo la dirección de Rosa Vergés y las imagenes del documental de José Sánchez Montes. Fruto de este proyecto nos llega ahora en 2008, y editado por Picap, la banda sonora del espactáculo, con los temas compuestos e interpretados por Sabatés al piano. Veinte cortes originales inspirados en la figura de Bola de Nieve, algunos en forma de homenaje o evocación personal del compositor sobre la figura del músico cubano (Nana para Bola, Bola en la escuela, Variación sobre mama Inés, Lo desembre congelat), otros claramente inspirados por la música cubana de los orígenes de Bola de Nieve (los Montunos, Cha-cha-cha para Bola, Danzón de la danza cubana, Zapateo cubano o Habanera Tango). La funcionalidad de la música, pensada originalmente para un espectáculo visual, nos deja a menudo con la sensación de que nos falta algo.

Susana Baca – Vestida de Vida
Iris Music
2008
Afro-peruana

La mezcla y el ahora tan de moda mestizaje no son inventos nuevos ni patrimonio del buenrollista neo-hippismo. Desde que los pueblos se mueven y tienen contacto con otros pueblos el intercambio cultural y la hibridación son hechos inevitables. Las migraciones no son tampoco, como la historia nos recuerda, fenómenos exclusivos de la era de la información. Susana Baca, cantante y compositora afroperuana con más de treinta años de carrera a sus espaldas y un Grammy en la mochila, se encarga de recordarnos todo esto a través de la música. En tierras americanas tuvo lugar, desde que los europeos desembarcamos en sus orillas, una mezcla de devastadoras consecuencias humanas, pero de riquísimo resultado artístico. Así lo plasma Baca en su disco Vestida de Vida, reeditado ahora por Iris Music, pero grabado a principios de la década de los 90. En él encontramos el trasfondo social del africano llegado a América como esclavo (la pobreza, el esclavaje, la libertad) junto con la música que éste trajo consigo (rica percusión, juegos responsoriales, harmonías vocales). Los géneros europeos de salón como el vals (Horas de amor) o una aproximación a lo que quiere ser un (poco convincente) estilo flamenco (De España nos llegó Cristo). La música americana, producto de la conjunción de las dos anteriores con el sustrato indígena (Josè Leonardo, Negrito bonito, Dos de febrero). Y dos curiosidades: Summertime, estandar de jazz, la música afro-norteamericana por excelencia, cantada en un nuevamente poco convincente estilo jazzístico, y Portal del color, canción pop-funk, que se alejan totalmente de la estética general del disco. Todo ello envuelto en un discurso postcolonialista de denuncia y resistencia ante el opresor.

Astrud Gilberto – Look to the Rainbow
Verve
2008
Latin

El sello Verve sigue nutriendo nuestras cd-tecas con reediciones de los clásicos del jazz y géneros afines. En este caso le ha tocado el turno a Astrud Gilberto y su Look to the Rainbow del año 1965, tercer álbum de la cantante brasileña, centrado principalmente en los ritmos de bossa-nova. Astrud Gilberto, voz inconfusible (que no imprescindible) de este género brasileño, es conocida por todos nosotros por su grabación del ya clásico The Girl from Ipanema de Stan Getz. En Look to the Rainbow su limitada voz, de poca expresividad pero gran intimidad, se ve arropada por los magníficos arreglos de un Gil Evans pletórico, el cual, con su orquesta de viento, pone todo el color y la intención a la grabación. Trabajo de las distintas secciones instrumentales en diferentes planos, líneas melódicas entrelazadas, experimentación con la panoramización de los instrumentos, uso de sordina en las trompetas o juegos melódicos entre la voz y los vientos son algunos de los recursos, junto a una harmonía rica y con constantes sorpresas, que Evans utiliza para dar interés y profundidad a sus arreglos. En el disco podemos encontrar alguno de los clásicos del género, como son Felicidade, de Antonio Carlos Jobim, o Bim Bom, de Joao Gilberto, cantados por Astrud Gilberto en sus versiones más conocidas.

Elba Picó – Caricias de Mimi, recuerdos de Manon
XL Música
2008
Tango

Si en los años veinte Enrique Cadicamo, poeta argentino autor de más de mil tangos, bautizó Barcelona como la tercera patria del tango, en el siglo XXI, en plena era de las comunicaciones y del tránsito intercontinental de personas, la ciudad catalana ya cuenta con el suyo propio. Y no es que el tango de Elba Picó venga con senyera y barretina, pero sí que nace lejos de su patria, en una nueva muestra de la globalización imparable que tanto nos macdonaliza como nos acerca los sabores más minoritarios y desconocidos. En Caricias de Mimí, recuerdos de Manon, cuarto trabajo en la discografía de la cantante argentina, Picó nos presenta doce tangos que dibujan un recorrido por algunos de los dolores que nos puede causar el amor: desde el amor perdido, al desengaño amoroso, desde el amor huído al amor robado, desde el dolor recibido al dolor producido. Su voz gastada, de expresión cansada y sin una excesiva afectación, nos habla de una resignación ante la vida, de una aceptación de la fatalidad del destino, tal y como expresa un verso de Fuimos, quinto corte del álbum: “Fuimos el viajero que no implora, que no reza, que no llora, que se echó a morir”. La instrumentación de las canciones recurre a unos timbres clásicos (piano, guitarras, contrabajo, el inevitable bandeneón), aunque los arreglos de algunos de ellos exploran sonoridades poco frecuentes en el tango, como el impresionismo francés (Al final, Cuando caigan las hojas) o el expresionismo alemán (Mimí Pinsón). París, Buenos Aires y el burdel no faltan a la cita dentro de un envoltorio atractivo y de precioso diseño.

El Inkreible Kinteto Afonía – Lenguas No Muertas
Batiendo Records
Vocal

Si aceptamos que un género musical no se define sólo por la estética musical que se le asocia, sino por un conjunto de elementos que lo conforman, entonces no tendremos más remedio que situar al Inkreible Kinteto Afonia dentro, por lo menos en parte, del movimiento metal. Puede resultar extraña esta decisión, teniendo en cuenta que el disco que nos presentan es completamente vocal. Sin embargo, tanto su actitud, decididamente transgresora (se autoproclaman en la misma portada como el “único grupo declarado persona non grata en Andorra”), como las letras de sus canciones, con constantes referencias a Satán, al triunfo del Mal sobre el Bien, críticas destructivas a la política, el capital, el sistema de consumo, el fútbol, la monarquía, OT y todo lo establecido, las referencias a la mitología nórdica o los nombres artísticos elegidos (El Hombre Pavo, Satín el hermano pequeño de Satán, el Sobrino del Diablo) nos acercan de manera inevitable a este género. El trabajo vocal, que desemboca en un sonido envolvente, con unos bajos muy profundos y una gran densidad, herencia clara de los grupos de Doo-bop de los años 60, también nos acerca en ocasiones a la estética metal, aunque es más ecléctico que su actitud, llevándonos también a terrenos soul, blues o rock & roll, introduciendo discretas imitaciones instrumentales (solos de guitarra y de batería, rifs de guitarra y bajo) e incluso destrozando un intento de Chewbacca, el peludo de Star Wars. No tiene desperdicio, por divertido y surrealista, el último corte Jeff Bridges i les salsitxes de Sitges, donde nos cuentan, en clave de blues, una estrambótica historia de conspiraciones fascistas contra un filme de Bridges en el Festival de Cine de Sitges. La rima resulta evidente.

XVB - Elemental
Picap
2008
Pop-rock

Poco de elemental tiene la propuesta de XVB o, lo que es lo mismo, el dúo formado por Xavier Vidal y Berni Mora. El quinto disco de este dúo creativo, nacido en 1999 como continuación directa del proyecto musical La Gran Aventura, nos presenta doce temas de un elaborado pop-rock con trazas del indie español más pop (léase Los Planetas o Elefantes) y con claras influencias británicas, que van desde la concepción sonora global, a base de potentes guitarras y muros de sonido (U2, Oasis, Muse), hasta referencias explícitas a los Rollings (los coros de En un solo segundo) o los Beatles (las guitarras en Ecos y balas). La hábil confrontación entre tensión y distensión dentro de cada canción mediante el uso del muro de sonido (Voy a volver, Aire infiel o Frágil como ejemplos) da buenos resultados expresivos a las composiciones, aunque roza el abismo de la monotonía por reiteración. La producción musical, a cargo de los mismos Vidal y Mora, mantiene una gran coherencia durante todo el disco, con un tratamiento sonoro que emfatiza la poética del mismo, dibujando espacios sónicos casi siderales acordes con la perspectiva desde donde observan sus lugares comunes: los amores que nunca están, la soledad esencial, las distancias inabarcables.

Montevideo pg. 2

2008-03-02T21:26:00.006+01:00

Poc a poc situant-me, després de tantes emocions, tantes experiències i una tornada més difícil del que m'esperava, amb sensacions i situacions totalment noves per a mi. En el record i l'experiència, un viatge i unes vivències que poc a poc aniran prenent el seu lloc i se situaran on calgui per a formar part de mi. En el present, un nou jo que és el mateix que va marxar i alhora no té res a veure amb aquell. Per al futur, nous projectes que m'han de dur a altres llocs i altres jos. De moment, algunes imatges sense preu.

Aquesta és la comparsa de la Melaza abans de sortir en el Desfile de Llamadas, la desfilada de comparses de candombe, el principal acte que anava a veure a Montevideo, que ve tenir lloc els dies 7 i 8 de febrer. La desfilada té lloc per un dels indrets més macos de Montevideo, el carrer Isla de Flores, que uneix els barris Sur i Palermo, el bressol del candombe.

Montevideo pg. 1

2008-02-04T15:21:00.003+01:00

Holaaaa!!!

Doncs bé, primera crònica des de Montevideo, encara que no és el primer intent. Estava intentant pujar vídeos, però tot són problemes, així que us posaré alguna foto i ja. Ups! Només hi ha una foto amb tambors... és que em passo el dia amb la càmera...

Dons bé, la primera setmana a Montevideo no ha pogut anar millor. He conegut a molta gent, he vist molts tambors (cada dia, en tot moment, en qualsevol lloc), he entrevistat a molta gent i, el que és millor, tothom m'està tractant molt bé. És increïble com la gent t'obre casa seva, t'acull, et uida i et protegeix sense ni saber qui ets. En aquest sentit estic emocionat. No sé com podré agraïr a tothom el que estant fent que sigui aquest viatge, inloent els qui em van ajudar ja des de Barelona.

El tema de les comparses és impressionant. Més de 40 tambors tocant per carrers estrets, no us podeu imaginar com sonen. I tots els preparatius que comporta preparar vestuari, estandarts, banderes, pintar els tambors, etc. En cada comparsa poden estar treballant fàcilment més de 100 persones. I tot el sentiment que hi ha darrera. Bé, intento expliar-ho però sé que no puc. No encara, com a mínim, estant tan a dins. D'aquí un temps potser.

Ahir vaig estar veient una comparsa de dones. Les diretores m'explicaven el per què de la seva formació, com a resposta a la dificultat que tenen per a participar en cordes de tambors de les comparses tradicionals, i com es concep el toc de tambors des d'un punt de vista femení. Dos dies abans vaig estar veient un assaig seu i em va semblar que aquest punt de vista es reflexava en la manera de tocar i de concebre el toc: em van sorpendre amb un cant dins del toc:

"Somos la melaza que ríe

somos la melaza que llora

somos la melaza que ama

y en cada beso es conmovedora"

En tres dies és la desfilada de Llamadas, el concurs de comparses de candombe. És un moment important per les comparses, una cosa que no em puc imaginar em diuen. Ja he aconseguit acreditacions per a estar per dins, i crec que estaré tan nerviós com les comparses quan em toqui sortir. Quines ganes...

També he estat veient murga, una altra manifestació musial típica de carnaval, però amb uns actors ben diferents als candombe, tant en edat com en estrat social. I tango, com no. La noia amb la que estic vivint balla tango i m'ha portat a algunes tangueries a veure gent ballar. Fins i tot vaig tenir una petita classe l'altra nit!

Resumint, 1a setmana fantàstica a Montevideo. Potser algun article més en uns dies, però està sent complicat. No paro ni un moment, i ara escric perquè m'han fallat un parell de cites. El ritme és llevar-se a les 9, fer trucades de producció, sortir cap a les 11 a fer entrevistes o veure assajos i tornar a les 23 mort a casa. A més encara arrossego una mica, em sembla, el canvi horari. Si no a la tornada porto vídeos per avorrir...

Fins aviat!

Jo al Río de la Plata

Comparsa de Candombe

2008-01-20T17:07:00.000+01:00

Ja torno a ser aquí!!

Bé, com molts sabeu, d'aquí menys d'una setmana marxo a Montevideo, capital de l'Uruguai, a realitzar un petit treball de camp de tres setmanes per al meu projecte entorn al Candombe. Ara recordo el dia que vaig comprar el bitllet d'avió, i quan llunyà semblava el moment que ara s'apropa: la partida!!

Doncs bé, com suposo que aquesta serà una experiència que valdrà molt la pena, tinc la intenció, si el temps i els mitjans tècnics ho permeten, de realitzar un diari de camp de la meva estada a Montevideo, on explicar tot el que vagi veient, escoltant i aprenent i on poder pujar vídeos, fotos i música. El diari, que he pensat titular "Així sona... Montevideo" el podreu consultar en aquest mateix blog.

Per anar introduïnt el tema, i també com a pràctica en l'ús de la tecnologia, us mostro vídeo de Youtube. El que podeu veure és una de les principals comparses de Candombe de Monmtevideo durant el Desfile de Llamadas, la desfilada de Candombe del Carnaval, que és un dels principals actes que vaig a veure aquestes setmanes.

Aviat us explico més sobre el Candombe!

La Porta Clàssica

2007-11-27T17:09:00.000+01:00

Hola! Aquí va una nova entrega de La Porta Clàssica, en aquest cas una entrevista digital a una banda de música catalana, Xazzar:

http://www.laportaclassica.com/web/terceres.php?idclas=13&id=430

No us perdeu tampoc la crònica del concert de Jorge Drexler del Bernat, tot un estilasso! Bravo Berni!

http://www.laportaclassica.com/web/terceres.php?idclas=13&id=428

Muaks!!

Sopar musicòpata

2007-11-26T23:24:00.000+01:00

Nits com aquesta, no les tenen tots els dies

Somriures com aquests, no els veuen totes les cuines

Estones com aquelles, no es repeteixen sovint

Persones com vosaltres, amb pocs dits es compten.

Gràcies per la nit,

i per el dia,

i per la ressaca,

de vosaltres.

La Porta Clàssica

2007-11-20T16:35:00.001+01:00

Aquí teniu una nova crònica de concert. Podeu dir-me cosetes!!

http://laportaclassica.com/web/terceres.php?idclas=8&id=422

Músiques del món a La Porta Clàssica

2007-11-08T11:46:00.000+01:00

Des de fa cosa d'un mes estic coordinant, juntament amb el Bernat i la Marta, i amb la col·laboració de la tropa de musicòlegs/es de l'Esmuc, la secció "Músiques del món" de la revista musical electrònica "La Porta Clàssica" (http://www.laportaclassica.com/). Us convido a tots que la visiteu (periòdicament, si pot ser, penseu en els índexs d'audiència!) i, si voleu, em comenteu què penseu del que vaig escribint.
Us adjunto els links de les cosetes que he fet:

Músiques del món:

http://www.laportaclassica.com/web/terceres.php?idclas=13&id=388

http://www.laportaclassica.com/web/terceres.php?idclas=13&id=407

Clàssica:

http://www.laportaclassica.com/web/terceres.php?idclas=1&id=323

http://www.laportaclassica.com/web/terceres.php?idclas=1&id=324

http://www.laportaclassica.com/web/terceres.php?idclas=1&id=325

Fins aviat!

2007-10-21T19:51:00.000+02:00

Ai, dos caps de setmana i una setmana d'oasis en el desert! Qui ens ho anava a dir en ple octubre, amb el fred de l'hivern ja picant a les nostres portes i el temut canvi d'horari mirant-nos des de la següent cantonada. No sé, crec que m'ha anat bé. Fins i tot aquests dies de tornada a la realitat, en ensumar l'hivern que ja s'escola pels carrers de Barcelona, em venien ganes de posar-me l'abrig i la bufanda, passejar abrigadet pels carrers agafat del braç d'algú i fer mil canyes a l'ombra del Nadal. A veure si em dura!

Doncs al que anàvem. 1er cap de setmana:

Zaragoza amb el Victor, la Sònia, el Gael i les meves dues nenes. Què més es pot demanar?

El Gael!!!!! Cada dia més maco!!

Sonia i Víctor (i jo!)

Les nenes...

...i la festa! (Pilars 2007!!

El dia després...

...entre brumes

2a setmana i cap de setmana:

Lisboa, XXIII congrés d'etnomusicologia de l'ESEM (i molt més!). Un congrés molt interessant, i tot en anglès! =( (hem de practicar!!). Un munt de conferècies, algunes més emocionants que altres, però sobretot tres dies intensos de musicologia, de debats i discusions, de contacte amb professionals del camp, de coneixences diverses i de molta, molta diversió.

L'expedició barcelonina (amb permís de Lleida!)

I el Gontxa, des de Madrid. Quina ponència més bona!

Despedint l'estiu

2007-09-30T10:17:00.000+02:00

Doncs apa, que això ja s'acaba! Ja comença a arribar el fred, els dies es fan més curts, les fulles cauen i aquestes coses tan inapropiades que té el cicle natural. Així que dues fotos més per a despedir l'estiu, i ara ja a posar-nos el jerseiet i mirar cap al Nadal. Ànims per a tots i totes!!

La gent del poble, les meves vacances

Como no...

Per fi... més Gael!

2007-09-23T11:40:00.000+02:00

Bé, crec que no cal que digui res, aquí el teniu. (A que és maco??? Aviat a veure'l!!)

Aviat més fotos!!

En quant als comentaris

2007-09-10T00:08:00.000+02:00

Ja podeu deixar els vostres comentaris al blog!! He aconseguit trobar el lloc des d'on donar a permís a qui vulgui a penjar els seus comentaris, així que ja sabeu, no sigueu tímids/es!!

A2A2

2007-08-26T21:54:00.000+02:00

Doncs com us deia, vam fer un concertet al poble amb la banda d'amics que ens reunim allà cada any, els A2A2 (no pregunteu l'origen i significat del nom, que això no ho sap ningú). I, també com es deia, segurament serà l'últim. Ens anem fent grans i alguns diuen que ja no els ve de gust seguir fent l'indi dalt d'un escenari (això ho diu el còmic del grup, que es dedica precisament a això!!). Bé, a part d'això, cada any és més difícil poder trobar-nos i quadrar dates i assajar...i amés, les festes es fan molt dures havent de llevar-se pels assajos!! Algunes fotos dels assajos i del concert...

D'esquerra a dreta: Omar, baixista i cantant. Iñaki i Ferran. Daniel San.

Emilio Feijó, un món apart. Víctor, mon germà, veu i baix

Sergio, bateria (està clar...)
Fresquito i jo, assajant...

Col·laboracions estelars!

Daniel, conseller de festes: "Vicio, vicio!"

El grup al complet: últim concert?
Eva i Iñaki, què més vols?

Tornant d'enlloc

2007-08-24T20:02:00.000+02:00

L'estiu s'caba poc a poc i la temuda tardor ja s'afila les ungles...no, no, no, mal principi. Tornem-ho a intentar.

Aquest estiu, no per atípic ha estat menys intens del que ho sol ser aquest període de l'any de sol, calor i perspectives mil. M'he passat pràcticament tot l'estiu a Barcelona, treballnt a la ràdio, però tot i això crec que m'ho he muntat força bé. Tot i que els juliols sempre són complicats i tèrbols (com costa la descompressió de tot un curs de feina i atabalament!!), l'agost ha estat força relaxat. Fins i tot he tingut temps per anar una setmaneta al poble, a Alborge (Zaragoza), i aquestes són algunes de les coses que han passat...

De festa amb les "cunyàs"! Aquestes dues monades són les xurris dels meus germans, la Sònia (que és la mama de la criatura) i la Noe. Vaya dos bellezas! UUUuuuuuuhhhhh....

I amb els meus germans, como no! El papi és el de l'esquerra, el Víctor, i al mig està el petitet, el Gerard.

Vam fer un concert al poble, amb els A2A2, una banda d'amics que ja fa 14 anys que funciona. Diuen que aquest era l'últim concert, però això encara està per veure... Aquí començant assajos.

Dynamic Campió!

2007-07-21T20:39:00.000+02:00

El Dynamic F.C., equip, o més ben dit banda de futbol en la que he juhat tot l'eny, ha quedat campió de copa!! És curiós, per això, haver-ho aconseguit guanyant només dos partits de la lligueta i havent perdut la semifinal... Però bé, tenim la copa, que és el que compta. després d'una vibrant final a l'Esportiu Rocafort on ens vam cruspir als Entrecotes, mmmhhh... Aquí la foto de l'equip vencedor, amb alguns retocs per a solucionar les absències, els trobeu??

De vacances (o això es diu...)

2007-07-21T20:33:00.000+02:00

Hola, hola!

Fa temps que no escric per aquí! Quina mala manera de mantenir un blog... Doncs res, és que sembla ser que estme de vacances, però jo no ho noto pas... Les classes han acabat, però la feina no s'acaba mai!!!! A veure si puc conviure-hi... Una mostra del que he estat fent aquests dies la podeu trobar als següents links:

http://www.laportaclassica.com/web/terceres.php?idclas=1&id=324

http://www.laportaclassica.com/web/terceres.php?idclas=1&id=323

http://www.laportaclassica.com/web/terceres.php?idclas=1&id=325

Són crítiques que he escrit per a La Porta Clàssica, una revista musical per Internet. Ja em direu que us semblen, però sigueu bons, eh???

Presentant en Gael

2007-06-04T11:14:00.000+02:00

Avui us vull parlar d'una cosa molt i molt important!

Ara fa cosa de dos mesos la meva família va viure un aconteixement molt especial: va nèixer el primer membre d'una nova generació, el fill del meu germà Víctor i de la meva estimadíssima Sonia. Aquests són ells:

Em fa una mica de tristor, perquè viuen a Zaragoza i no ens veiem tant com m'agradaria... Això sí, sempre que puc m'escapo a veure'ls! A més a més, Zaragoza és una ciutat que m'agrada molt. Si no la coneixeu, us la recomano molt! (sobretot per a les festes del Pilar...).

I bé, ara vaig a presentar-vos al nen més maaaaaaaco del món!! (sí, ja sé que sóna a tòpic, però és que és veritat! jeje). Per tots vosaltres, el Gael!

Què me'n dieu? És o no és per menjar-se'l? Per cert, que no us confongui la manteta, que el nen no és perico. De fet, ja ens hem posat a treballar en la seva educació en aquest sentit.

Crec que si seguim per aquest camí, no tindrem masses problemes per a aconseguir-ho.

Tot i això, no podem baixar la guàrdia, que creixerà en un àmbient hostil!

Comptador de visites

2007-06-04T10:58:00.001+02:00

Contador Gratis

2007-06-04T01:08:00.000+02:00

Doncs bé, estic decidit a demostrar-vos que la musicologia o, com a mínim els musicòlegs, no som gens avorrits! (o, com amínim, no tots...). Us ensenyo algunes fotos d'un parell de congressos, un de l'any passat a Mallorca i l'altre de fa uns mesos a Logroño...

Mallorca, 2006

Logroño, 2007

Que us sembla?? També sabem divertir-nos!!! (esos champis!)

La família de Barcelona

2007-06-03T22:37:00.000+02:00

Bé, penso que ha arribat el moment de presentar-vos la que, des de fa gairabé un any, és la meva nova família al meu piset de Barcelona. Aquest piset, que ha estat el meu petit santuari durant tot el curs, el vaig trobar, com moltes de les coses que passen en aquesta vida, per casualitat. I com sovint passa, també, ha estat una casualitat ben afortunada! El lloc és fantàstic, tinc una habitació ben bonica i, el més important, visc amb quatre persones encantadores! Les voleu conèixer? Seguiu-me...

Comencem pel principi. La primera persona que vaig conèixer al pis va ser la Marina. A que sembla maca? Doncs encara ho és més! Som companys a l'Esmuc, i és a través d'ella que vaig arribar a aquest pis (bé, no és tan senzill, però aquesta història us l'expliaré un altre dia!). És guitarrista, flamenca i experta en somriures de bon matí (que no és poca cosa!). La resta no es pot explicar amb paraules...

La segona persona que vaig conèixer al pis, i que em va passar revista abans de que m'acceptessin, va ser l'Estefania (que no Stefi ni Fany!). Aquesta friki, fanàtica de la música en general, del fish & chips en particular, patrocinada per Lays i Santa Ana, és un altre troç de pa, però en aquest cas seria un pagés de 1/2 embolcallat dins de tres bosses de plàstic. No ens posem d'acord en gairabé res ni a la de tres. Un tema apart és la música: roll with it Stefi!

La tercera persona que vaig conèixer va ser la Marta, la matriarca de la casa. Les males llengües diuen que porta en aquest pis des d'abans de la creació dels temps. Ella s'encarrega de la intendència de la casa, és a dir recordar-nos d'ingressar el lloguer, fer les compres, revisar les factures, renyar-nos quan arriben factures de la llum de 300 euros, etc. La Marta és la meva salvació futbolística dins del pis, ja que és tan fanàtica del barça com jo.

Ai Marteta, si te hubiera conocido antes...

Com estem patint aquesta temporada!

And the last, but not the least, està l'A.C. (Anne Catherine para los no amigos). Aquesta belga rosseta i prima va entrar al pis ara farà un any, pràcticament al mateix temps que jo. És adicte a la xocolata (ha de ser balga, això sí!) i al pesto del Caprabo. Amb ella vaig anar a fer la meva primera compra, en el llunyà juliol de 2006, i va ser ella qui em va descobrir el Belchica, un bar amb cervesa belga del que sempre sulto del revés. Next time I will defeat you!

Links, v. 1.0

2007-06-03T18:12:00.000+02:00

Bueno, bueno, la cosa ha començat una mica dura, no? D'entrada un parell d'articles i una crítica d'un concert! Bé, això és al que em dedico bastant, en la meva "feceta musicològica" (ups!). Però us asseguro que no és tan avorrit com pot sonar o com us poden haver explicat. Espero poder demostrar-vos-ho amb una mica de paciència i de temps. Si teniu ganes de llegir-vos algun dels articles...i si els comenteu genial! (Avís: atenció amb el postmodernisme, pot ser una mica indigest!).

Doncs per canviar una mica de registre, us vull comentar els links que he afegit. Els podeu trobar a la columna de l'esquerra, a baix de tot. Anem per parts:

Sociedad Ibérica de Etnomusicología

Ale, más de lo mismo! Doncs sí, però això i prou, val? Aquí podeu entrar a la web de la societat espanyola d'etnomusicologia. Podeu trobar informació sobre congressos, activitats, foros de discusió, enllaços, i un munt de coses més relacionades amb el món de la (etno)musicologia. És sobretot un espai de comunicació i de treball per a la comunitat etnomusicològica, però si voleu tafanejar una mica...

La Porta Clàssica

Aquest link us portarà a la web de La Porta Clàssica, revista musical en la seva major part on-line (treuen alguns números impresos) en la que he començat a col·laborar. Encara no tinc res publicat, però espero que en breu comencin a ap'arèixer cosetes. De moment estic preparant un parell d'articles sobre músiques del món i tinc previstes algunes crítiques de concerts i discos. Atenció si em veieu en algun dels vostres concerts, la meva ploma us pot estar apuntant!

Sonic Youth

Pàgina oficial d'aquesta banda dels Estats Units de rock experimental. Un troç de grup, totalment recomanable. Ahir van estar tocant al Primavera Sound i me'ls vaig perdre...ah!

Marvel Comics

Entrem a l'apartat d'una de les meves grans pasions: els còmics. Aquesta és la web oficial de l'editorial Marvel, a la que pertanyen personatges tan mítics com Spiderman, els X-Men, el Fantastic Four, Dardevil, etc. Sí, val, és la branca més comercial del món del còmic, però bueno, és amb el que vaig apendre i em segueixen agradant. A més, hi ha històries que realment mereixen la pena (moltes altres no, és clar).

Original Art

Pàgina web on es pot aconseguir material original de dibuixants de còmics. Encara no he entrat en aquest món, que pot ser la perdició de qualsevol aficionat als còmics. Hi ha autèntiques joies, però els preus no són massa assequibles (encara que hi ha de tot!).

David Mack

Pàgina web oficial de David Mack, dibuixant de còmics amb un estil que m'encanta. Els seus dibuixos són autèntiques obres d'art, feu-li una ullada perquè val la pena!

Antony Micallef

Pàgina web d'aquest home, pintor amb un estil que m'agrada molt.

A veure què us sembla!

M.C. Escher

Bé, què dir del gran Escher? Realment impressionant!

Per passar-s'hi hores...

2007-06-03T12:57:00.000+02:00

Aquesta hauria de ser la foto per al meu perfil...a veure si descobreixo com fer-ho!!

PROVA SUPERADA!!!

2007-06-01T13:09:00.000+02:00

Això és tot?

Oasis. Turn Up The Sun World Tour. Pevelló de la Vall d'Hebron. Divendres 4 de novembre de 2005.

Arribem al pavelló just quan acaben de finalitzar la seva actuació els teloners, cosa que ja ens va bé. La part central de la pista queda relativament alliberada, degut a que gran part del públic aprofita l'interludi per a fer una visita als labavos, els quals queden ràpidament colapsats, per posar-se a to a les insuficients (tan per nombre com per l'oferta del producte) barres i per gastar-se els seus estalvis amb el merchandaising de la banda, el qual és venut en una depriment barraca a uns preus que deprimeixen la butxaca. Aprofitem aquest moment per situar-nos el més a prop possible de l'escenari, amb l'objectiu de viure l’espectacle a plena intensitat.

El concert comença tard, evidentment, i ho fa amb contundència, també evidentment. Amb els primers acords de Fucking in the Bushes el públic embogeix i la pista comença a tremolar. Quan fan aparició, enmig d'aquesta música pregrabada, els germans Gallagher i la resta de la banda, el pavelló s'esfondra. Després de deixar clar que afronten l'espectacle amb la mateixa actitud arrogant que els ha fet famosos, ataquen directament el cor del seu nou disc, presentant-nos, pràcticament sense descans, Turn Up the Sun i el primer single del disc Lyla. A partir d'aquí, els Oasis van intercalant peces ja clàssiques amb temes del seu últim treball, deixant per al final del concert les cançons més emblemàtiques de la banda, com Don't Look Back in Anger, Champagne Supernova o Live Forever, totes elles pertanyents al seus dos primers àlbums de principis dels any noranta Definetly Maybe i What’s the Story (Morning Glory).
El concert resulta ben estructurat i equilibrat, amb una major proporció de temes ràpids, hàbilment dosificats amb interludis baladístics, moments que també aprofita Liam Gallagher per donar descans a la seva veu, ja des d'un inici fatigada. Aquests interludis són potser la part més fluixa del concert, tant pel caràcter de cançons com The Importance of Being Idle, Acquiesce o Talk Tonight (entremig de la balada d'encenedor i l'himne popular) com per la manca de personalitat de la veu de Noel Gallagher. Està clar que si els Oasis han arribat on són és gràcies a la feina compositiva i de producció del gran dels germans Gallagher, però és també innegable que la veu de Liam Gallagher representa com ninguna altra cosa la personalitat d'aquest grup.
Durant el concert, els Oasis presenten gran part dels temes del seu nou àlbum com, a part de les cançons esmentades anteriorment, Mucky Fingers, Guess God Thinks I’m Abel, A Bell Will Ring i The Meaning of the Soul. Dins de la secció de “clàssics” podem gaudir de temes com Cigarrettes and Alcohol, Wonderwall i Rock & Roll Star. Sense dubte, és amb aquestes cançons amb les quals el públic més s'entrega, ja que és en aquests moments on emanen més clarament les arrels rockeres de la banda, diluïdes últimament per l'ús de l'electrònica i un so més proper al pop. Tot i això, l'amplificació del concert resulta excessiva en aquests moments, provocant dificultats a l'hora d'entendre les cançons.
L'escenografia, com comença a ser norma en els concetrts dels Oasis, resulta molt austera, amb llargues files de bombetes recorrent l'escenari, a mode de record de les aparegudes en el videoclip de Lyla. Els potents focus fan tota la feina, amb una hàbil i treballada sincronització amb la música. La representació escènica és més aviat pobre, amb poc moviment dalt de l'escenari, basat sobretot en l'intercanvi de postures xulesques de Liam Gallagher. Noel Gallagher ni tan sols es digna a això, i la resta de la banda són simples comparses. A resaltar (i agrair) les constants mostres d'agraïment de Liam cap a l'entregat públic, amb repetits aplaudiments cap a la multitud després de cada cançó.
El concert acaba, després de la programada retirada en fals i posterior tornada, amb My Generation, la ràpida desaparició dels músics de l'escenari i l'encesa de la il·luminació general. Tot això, unit a l'hora i quart que ha passat des de que sonés pels altaveus Fucking in the Bushes, contribueix a que ens quedem amb la sensació de “Això és tot?”.

2007-06-01T13:07:00.000+02:00

Miles Davis i Kind of Blue

El llibre Miles Davis y Kind of Blue d’Ashley Khan té una estructura de sis capítols organitzats en tres grans blocs: capítols 1 i 2, on es realitza un recorregut pels trets fonamentals de la vida de Miles Davis i es repassa la seva evolució musical i estilística fins a arribar a la formació primer del seu primer quintet clàssic i posteriorment del seu sextet amb el que enregistraria Kind of Blue; capítols 3 i 4, on s’analitzen les dues sessions d’enregistrament del disc així com qüestions relacionades amb la seva promoció i comercialització; i capítols 5 i 6 on s’analitzen les causes de l’èxit de Kind of Blue, així com l’evolució que tindrien tant els membres del sextet com els temes del disc, i la influència del disc per a les següents generacions. El llibre, amb un pròleg de Jimmy Cobb, únic membre viu del mític sextet, ve precedit per una introducció on l’autor ens presenta els objectius de la seva investigació, així com els motius que l’han dut a fer-la, i ens exposa la metodologia de treball que ha seguit. Al llarg del llibre també trobem tres interessants Interludis (sobretot el primer), els quals ens serveixen per a contextualitzar millor alguns aspectes exposats durant els capítols en els que s’insereixen.

Farà cosa d’uns cinc anys, en el meu creixent interés per la música jazz, vaig comprar l’emblemàtic disc de Miles Davis Kind of Blue. No sé per quina raó, recordo com va ser el procés de selecció d’aquest disc, i els motius que em van portar a comprar-lo. El nom de l’intèrpret que apareixia a la portada, evidentment, va a tenir molt a veure en aquesta qüestió, però no va ser, ni molt menys, el més important. En aquells moments, de fet, jo no era conscient d’haver escoltat música de Miles Davis, encara que el seu nom em sonava a “un dels grans”. Factors més importants en l’elecció del disc van ser, penso, la cuidada edició que Sony Legacy havia dedicat a la, de moment fins ara, definitiva reedició del disc (la CK 64935), l’etiqueta de color groc lluent on es podien llegir totes les meravelles que oferia el disc (“Jazz Masterpiece. Perhaps the most influential & best-selling jazz record ever made.”) i la nova reedició (“The definitive version! One rare bonus track added […] The finest sound ever-newly mixed & 20-bit remastered. Great liner notes by critic Robert Palmer & the original liners by Bill Evans…”), la situació del disc dins la botiga, en l’estanteria reservada per als cinc més venuts i, per descomptat, el bon preu al que es venia (si no recordo malament, poc menys de 10 euros). Quan vaig arribar a casa, la primera cosa que vaig fer va ser posar-me el disc, esperant quedar trasbalsat pel so que sentiria, però no va ser així. En el viatge en tren que em va dur de tornada a casa des de la gran ciutat (jo vivia aleshores en un poble de les afores de Barcelona), havia intentat llegir, amb el meu encara rudimentari anglès, les notes escrites per Bill Evans i Robert Palmer. Tots dos parlaven d’un concepte que no vaig acabar d’entendre: lo modal. Sembla ser que Miles Davis, en el seu disc, presentava una nova manera de tocar i d’entendre la música radicalment nova, i que exerciria una gran influència a tota la música que vindria després. Tot i això, llegint aquestes notes no vaig acabar d’entendre què era això tan nou que Miles aportava, i l’audició del disc no em va ajudar a clarificar-ho.
Fa cosa d’un parell d’anys, aprofitant la campanya nadalenca, vaig fer-me amb el llibre Miles Davis y Kind of Blue, d’Ashley Kahn. La curiositat per descobrir el misteri d’aquest disc seguia encesa en mi, i esperava que desvelant tots els secrets de les sessions d’enregistrament se’m revelés la importància d’aquesta obra. El llibre va ser una nova decepció. No només no vaig saber trobar en les seves pàgines allò que havia fet de Kind of Blue el disc que era, sinó que la impressió que em va donar va ser la de ser un llibre purament anecdòtic, que explicava superficialment les sessions d’enregistrament, i que perdia molt temps en altres qüestions que eren per a mi irrellevants aleshores.
Una relectura d’aquest llibre, ara sota l’assignatura d’Història del Jazz, i sobre el context històric aportat per aquesta, ha fet canviar l’opinió que tenia al respecte. Si bé els capítols dedicats a les sessions d’enregistrament (3 i 4) em segueixen semblant força anecdòtics, penso que en aquesta segona lectura he trobat molts altres punts d’interés que ajuden a explicar tant la importància d’aquest disc, com la manera en que l’ha assolida. El moment de l’enregistrament, sobre el qual havia recaigut tota la meva atenció en la meva primera lectura, ha passat ara a un segon terme, i elements que d’entrada m’havien semblat menys interessants s’han revel·lat ara com a fonamentals. Anem per parts.
Per entendre la importància d’un fet concret dins d’una narració històrica és evident que s’ha de conèixer aquesta narració. D’aquesta manera, per entendre la importància de Kind of Blue dins la història del jazz és evident que s’ha de conèixer la història del jazz. En aquest sentit, la base històrica adquirida a l’assignatura d’Història del Jazz, tot i que reduïda, prou representativa per a conèixer els trets fonamentals de cada època i el seu desenvolupament, m’ha permés entendre millor, encara que no crec que ni molt menys de manera exhaustiva, què va poder representar la nova manera d’entendre la música que Miles Davis presenta en aquest disc. Un condicionant en aquest sentit és el poc coneixement tècnic dels diferents estils del jazz, fet que no em permet percebre els canvis estilístics i de llenguatge concrets en la seva totalitat. Tot i això, i com queda clar en el llibre, el disc de Miles és percebut per la comunitat jazzística com un moment de reflexió i de síntesi de tot el que havia hagut anteriorment, alhora que la cimentació d’un nou estil i d’una nova manera de pensar la música que influiria a tot el que vindria posteriorment.
A banda de l’èxit dins la comunitat jazzística, el llibre d’Ashley Khan també reflexa el gran èxit que Kind of Blue va tenir a nivell popular. Tal i com explica l’autor, el disc trascenedeix els límits de la comunitat jazzística, arribant a una audiència molt més àmplia la qual, com a mínim teòricament, no és l’objectiu “musical” principal. En aquest punt es comença a percebre una qüestió fonamental en el desenvolupament musical dels últims, com a mínim, 50 anys, generat per la indústria musical, i que no és altra que la tensió entre lo artístic i lo comercial. La música jazz, per la seva concepció i evolució, es troba, en el moment en que sorgeix Kind of Blue, i als Estats Units, en un punt intermig entre lo artístic i lo comercial. De fet, i com hem vist, els músics de jazz lluiten cada cop amb més força per a ser reconeguts com a artistes. (A Europa, en canvi, el jazz ja era reconegut com a una música eminentment artística i els músics de jazz gaudien d’un reconeixement i un estatus que encara els trigaria molt a arribar als Estats Units). En l’extrem de lo artístic tindríem la música clàssica, mentres que en l’extrem de lo comercial situaríem la música pop. Aquesta situació d’equidistància, i la tensió entre ambdós pols queda reflexat en el llibre de Khan tant en la lluita dels músics per a comparar i equiparar el que ells fan amb el que es fa en música clàssica (una veritable obsessió), com en el tractament comercial que la companyia discogràfica fa d’aquesta música. Per a Khan és precisament aquest tractament del jazz com a una música popular, més que la indubtable qualitat musical-artística, la que permet a Kind of Blue assolir les cotes de popularitat que acaba aconseguint. Així, veiem la importància que té el tractament que la companyia discogràfica li otorgui al disc per a la seva comercialització i posterior difusió. Khan ens explica com els responsables del projecte de cada disc havien de vendre el seu producte als executius de la companyia, els quals decidien si el producte en qüestió mereixia un tractament de “primera fila”, segona o tercera fila, és a dir, si s’invertiria més o menys quantitat de diners i esforços en la seva promoció i distribució. En aquest sentit, Khan dóna un a gran importància al fet de que gran part dels membres directius de Columbia en aquells temps fossin músics. Aquest fet, al meu entendre, contriburia a anivellar la balança artístic-comercial cap a un punt intermig. A partir d’aquesta primera decisió (que, en el cas de Kind of Blue va ser de “primera fila”, degut sobretot a l’èxit comercial dels tres anteriors discos de Miles amb Columbia i, de nou tornem a Europa, a la crítica favorble de l’historiador francès André Hodeir), la maquinària industrial es comença a posar en marxa
El primer pas que dóna la companyia en la comercialització del disc és el de la promoció. La promoció és, en el terreny de la indústria musical, el factor que marca la diferència, fins i tot per sobre de la qualitat musical, en l’èxit o fracàs comercial d’un disc. Aquesta promoció es realitzava a finals dels anys 50 mitjançant les emisores radiofòniques, la premsa escrita i a través de les gires de concerts que els músics realitzaven. En el cas del disc de Miles, la promoció radiofònica no es va centrar únicament en les emisores de jazz, com era habitual en aquest tipus d’enregistraments, sinó que va penetrar també en el circuit pop. Aquest fet, poc usual per a artistes de jazz, ens indica, per una banda, l’acceptació popular que ja tenia la música de Miles, i per altra ens mostra un dels factors que va fer que el disc trascendís els límits de la comunitat jazzística.
Com explica Khan, Davis ja havia arribat al gran públic amb els seus dos exitosos discs Miles Ahead i Porggy & Bess, i, sobretot, gràcies al programa de televisió dedicat a la seva figura The Sound of Miles Davis, retransmés per la CBS. Khan ofereix aquí una dada interessant, comparant el percentatge de llars amb televisió en el moment de la retransmissió del programa dedicat a Miles (90%), amb el moment en que Elvis va saltar a la fama el 1956, també amb una retransmissió televisiva (52%). Aquesta comparació ens porta a reflexionar sobre la importància d’un medi com la televisió, avui en dia del tot evident, però que a finals dels anys 50 estava encara en experimentació. Tant és així que sorprèn constatar, tal com diu Khan, que la televisió era el “germà lliberal” dels mitjans de comunicació, i que “no patia les restriccions de segregació estilística que limitaven a les tendes de discos i a les emisores de ràdio…[1]”. Tot el contrari del que passa avui.
Per altra banda, l’èxit del disc al llarg dels seus gairabé cinquanta anys de vida, i el fet de que les seves vendes, com indica Khan, es mantinguin estables encara avui en dia (ell parla a partir d’estudis de 1997) es deu, segons el meu parer, a fets diversos. Per una banda, està la figura de Miles, la qual ha esdevingut una de les personalitats més importants i influents en l’evolució del jazz des dels anys 50, i la constatació, a posteriori, de que Kind of Blue va marcar un punt d’inflexió dins la història del jazz, l’inici d’alguna cosa que després ha seguit un camí propi. Per altra banda, però, hem de comptar, novament, amb l’acció industrial duta a terme per la companyia discogràfica, ara ja no Columbia sinó Sony, la qual, sota el seu segell Legacy, ha portat a terme una important tasca de reedició de material antic. Per molt gran que hagi estat la influència del disc dins la història del jazz, i per molt elevada que sigui la qualitat dels seus temes, no crec que Kind of Blue hagués tingut, no la importància musical, que, com ha quedat clar, és evident, sinó la difusió, el reconeixement i, al cap i a la fi, l’èxit comercial que té avui en dia sense una important estratègia comercial al seu darrera. De fet, i tornant al principi, no cerc que jo, fa cinc anys, tot just iniciant-me en el jazz, hagués comprat Kind of Blue si no me l’hagués trobat davant dels ulls, amb una edició molt ben cuidada, una etiqueta groga lloant les seves excel·lències i amb un nom inquietant a la seva portada: Miles Davis.

No voldria acabar aquesta recensió sense esmentar dos fets relacionats amb Miles Davis que m’han sorprés i, alhora, m’han fet interessar encara més per la seva figura. El primer és la capacitat que va demostrar al llarg de la seva vida, pel poc que sé sobre ell, per generar noves corrents estilístiques i de concepció musical i, al moment següent, abandonar-les i seguir buscant nous camins. Segons es desprèn de les seves pròpies paraules, Davis no acostumava a escoltar els seus propis enregistraments, i fins i tot mostrava certa fredor al parlar dels seus treballs anteriors. Penso que aquest és un fet poc freqüent, i no ja només en el camp artístic, sinó fins i tot en les trajectòries vitals de cadascú de nosaltres. Crec que això demostra una gran curiositat i valentia, i una gran confiança en el què feia i el què pensava. Tot i això, és possible que aquest plantejament vital el portés a la insatisfacció permanent, però segurament no era un projecte pensat, sinó una manera de fer i de viure i, per tant, totalment inevitable.
L’altre aspecte que m’agradaria destacar és la qüestió sobre la polèmica de l’autoria dels temes de Kind of Blue plantejada per Khan en el seu llibre. Miles Davis? Bill Evans? Tots dos? La veritat és que, venint del món de la música clàssica, on composició i interpretació estan tan clarament delimitats i diferenciats, em sorprenen aquestes disputes sobre l’autoria dels temes quan, en realitat, i com queda explicat en el llibre, aquests sorgeixen a partir del treball interpretatiu col·lectiu de cadascun dels membres del grup a partir d’un guió previ. El problema arriba, suposo, quan aquests temes, per raons comercials, s’han de registrar. I és aquí on, novament, xoquen art i comerç, dicotomia inevitable avui en dia, en un món tan sumament comercialitzat i, alhora, tan ple i necessitat d’art, sigui això el que sigui.

[1] Khan, Ashley: Miles Davis y Kind of Blue, Alba Editorial, Barcelona: 2003, pg. 186.

2007-06-01T12:48:00.000+02:00

“El futuro ya ha llegado, todo ha llegado, todo está ya aquí… a mi entender, ni tenemos que esperar la realización de una utopía revolucionaria ni tampoco un acontecimiento atómico explosivo. La fuerza explosiva ha entrado ya en las cosas, ya no hay que esperar nada más… lo peor, el soñado acontecimiento final sobre el que toda utopía construía el esfuerzo metafísico de la historia, el punto final, es algo que ya queda detrás de nosotros…” (Jean Baudrillard)

El següent article intenta ser una reflexió entorn a la qüestió de la modernitat i la postmodernitat a partir de la lectura i l’anàlisi de diferents textos referents a aquest tema. Els textos estudiats han estat extrets de la compilació realitzada per Josep Picó titulada Modernidad y Postmodernidad (Alianza editorial, Madrid 1988), la qual tracta de donar una visió panoràmica sobre aquesta polèmica, prenent com a eixos de pensament el postestructuralisme francès, la teoria crítica alemanya i la literatura artística americana.
De la compilació de Picó s’han triat quatre textos que m’ha semblat podien donar-me una visió general sobre aquest tema. En primer lloc la introducció al llibre, realitzada pel mateix Josep Picó, la qual ens situa en l’estat general de la qüestió, donant una introducció a la polèmica entorn a la condició postmoderna o al que és segons ell el mateix: la crítica a la modernitat. Picó fa una breu caracterització de la modernitat i de la seva relació amb la raó, per a continuació presentar els principals discursos crítics entorn a aquesta qüestió (des de Baudelaire, Simmel i Benjamin, fins a Bell, Habermas i Lyotard) i, finalment, presentar el naixement de la postmodernitat com a conseqüència de la crisi de la modernitat.
En segon lloc, l’article de Jürgen Habermas Modernidad versus Postmodernidad, en el qual l’autor alemany fa una defensa de la modernitat artística com a possible element enriquidor de la vida quotidiana. Per a Habermas, el procés de racionalització en l’art (així com en la ciència i la moralitat) porta a aquest a la seva especialització i autonomia, fet que l’allunya de la vida quotidiana. Habermas reclama una reorientació del projecte de la modernitat, la qual consistiria, en termes particulars, en la reconciliació de la cultura moderna amb la praxis quotidiana, i en termes generals en un canvi de la modernització de la societat. Habermas veu difícil poder aconseguir aquest objectiu, ja que en la societat que ell analitza perceb per una banda un clima que fomenta el procés de modernització capitalista contra el que ell toritza, i per l’altra una tendència crítica cap a la modernitat cultural.
El tercer article analitzat és La dialéctica de modernidad y postmodernidad, d’Albercht Wellmer. En aquest article el filòsof alemany fa un breu repàs a les caracteritzacions de modernitat i postmodernitat, explorant els límits de la primera que ens acabaran portant a la segona. En aquest sentit, Wellmer repassa tres crítiques a la raó i el subjecte que, segons ell, tenen una importància fonamental en la crítica postmoderna al racionalisme: la crítica psicològica del subjecte i la seva raó, figura principal de la qual és Freud, i que demostra la no existència del subjecte autònom; la crítica de la raó instrumental, fonamentada en la Dialèctica de la Il·lustració d’Adorno i Horkheimer, que ens presenta al subjecte com a producte del discurs de la modernitat; i la crítica per part de la filosofia del llenguatge al subjecte constituent del sentit, la qual destrueix les concepcions racionalistes del subjecte i del llenguatge, en particular la idea de que és el subjecte, amb les seves experiències i intencions, qui genera els significats lingüístics. Wellmer planteja el final de la moderrnitat i l’esdeveniment de la postmodernitat des de dos punts de vista: o bé la trascendència de la modernitat cap a una societat oberta, o bé el trancament amb el projecte de la modernitat.
Finalment, l’últim article estudiat ha estat Discurso Artístico y Postmodernidad d’Andreas Huyssen. En aquest text, l’autor alemany fa un repàs a la “història” del postmodernisme, des dels anys 50, moment en que es comença a utilitzar el terme en el camp de la literatura, fins als primers anys 80, quan la relació modernitat-postmodernitat esdevé un dels camps més disputats de la vida intel·lectual de les societats occidentals. En aquest recorregut històric Huyssen fa un repàs a les característiques estètiques i ideològiques del postmodernisme, planteja les vies de pas del modernisme al postmodernisme (coincidint en aquest cas amb Wellmer en la seva oposició entre continuitat o trencament) i confronta diferents discursos filosòfics amb el postmodernisme: el neoconservadurisme americà (Daniel Bell), el postestructuralisme francès (Roland Barthes, Michel Foucault) i la teoria crítica alemanya (Jürgen Habermas). Per a Huyssen, el postmodernisme és un fenomen genuinament americà, degut a que és en els EEUU de la segona meitat del segle XX on es donen les condicions per al seu sorgiment.

A continuació, i després d’aquest resum general de les idees exposades pels diferents autors, m’agradaria tractar amb més detall i profunditat algunes de les qüestions plantejades en la introducció, així com la seva relació amb altres qüestions aquí no anunciades. L’objectiu d’aquesta tasca és intentar construir, a partir de les idees aportades pels diferents autors, una visió panoràmica i més o menys condensada del postmodernisme i de la xarxa de relacions que estableix tant amb el modernisme, amb el qual inevitablement l’hem de relacionar, com amb les diferents corrents de pensament amb les que xoca o és complementa (o ambdues coses alhora).
La postmodernitat, com queda establert ja en el mateix terme, és un discurs que s’articula a partir d’una relació d’oposició amb la modernitat. Aquesta oposició té la consciència, com diu Wellmer, d’un canvi d’època, en el que un element central, la mort de la raó, sembla anunciar el final del projecte històric de la modenritat. Tot i que aquesta oposició modernitat-postmodernitat no és, com veurem, tan marcada com podria semblar a priori, el que sí quda clar és que la postmodernitat neix de la crisi de la modernitat. Vegem, doncs, en què consisteix aquesta crisi.
El concepte de “modern” es genera, com explica Habermas, ja al segle V quan es diferencia entre el present cristià i el passat pagà i romà, generant d’aquesta manera una relació amb el passat que fa veure el present com a resultat d’una transició de lo vell a lo nou. És en la Il·lustració, i degut a la imposició de la ciència com a paradigma dominant de pensament, quan apariex un nou ideal modern, alliberat de tot vincle històric i establert simplement per oposició entre tradició i present. Aquesta modernitat il·lustrada porta com a element indisiociable el procés de racionalització en els diferents camps de la societat (ciència, moralitat, art). Per a Habermas, el procés de racionalització comporta la institucionalització i l’autonomia d’aquestes tres esferes, fet que veu com l’inici de la crisi de la modernitat. La institucionalització dels discursos cintífic, moral i artístic genera una professionalització d’aquests camps, separant-los cada vegada més del món de la vida i, per tant, trencant el projecte de la Il·lustració, segons el qual la cultura s’havia d’utilitzar per a enriquir la vida quotidiana.
També Adorno planteja la crisi de la modernitat com la frustració del projecte de la Il·lustració, el qual es basava, segons ell, en la idea de l’emancipació humana respecte la societat. Aquest procés emancipatori es frustra quan s’instal·la en el seu lloc un procés de incesant racionalització, burocratització i cientifització de la vida social. En aquest sentit, tant Habermas com Weber identifiquen diferents tipus de racionalització en el camp social. Per a Habermas, el problema de la raó radica en la incompatibilitat entre racionalització comunicativa i racionalització econòmica. Quan la segona, basada en criteris econòmics i d’eficiència, penetra en la primera, basada en criteris de integració social i socialització, es produeix un xoc el qual és la base, segons Habermas, de la crisi de la modernitat. Weber, per la seva banda, ens parla de la racionalitat instrumental la qual, segons ell, acaba envaïnt tota la vida social i ens tanca dins d’una gàbia de racionalitat burocràtica.
De les idees d’aquests dos autors es pot inferir el que, segons Picó, millor exemplifica el fracàs de la raó, que no és altra cosa que els aspectes deshumanitzadors i alienants de la societat capitalista. La raó, la qual havia de servir per al projecte emancipatori de la humanitat, es torna en contra d’aquest projecte, fent presonera a la pròpia humanitat de la seva dinàmica de funcionament, i deixant de servir com a eina propiciatòria d’aquest procés emancipatori.
Un altre aspecte important en el discurs de la crisi de la modernitat és, com afirma Wellmer, la crítica que, des de diferents camps, s’ha fet als conceptes de raó i de subjecte autònom. En la base d’aquesta crítica, que ara veurem amb més detall, trobem la dinamitació del subjecte com a agent que, mitjançant la raó, organitza la realitat interna i externa.
El primer camp des del qual s’articula aquesta crítica és el del psicoanàlisi. La crítica del psicoanàlisi es basa en el qüestionament del subjecte. En aquest sentit, Freud postula la no existència del subjecte autònom i la irracionalitat de la raó. Per a Freud el subjecte és el punt de trobada de forces psíquiques i socials, més que el seu organitzador.
Des de l’escola de Frankfurt, Horkheimer i Adorno porten més enllà la crítica freudiana, argumentant que el subjecte és un producte del discurs de la modernitat, el qual funciona com a força disciplinadora d’organització social mitjançant la violència. Aquesta violència, segons els autors, s’explicita en forma del que ells anomenen raó objectivant, la qual genera sistemes de dominació interna, externa i social mitjançant processos d’exclusió, ordenacio i dominacio.
Finalment trobem la crítica al subjecte com a generador de significats lingüístics. Segons diversos autors, com Wittgenstein o Castoriadis, el llenguatge es basa en normes que es fonamenten en la pràctica de la seva pròpia aplicació i, per tant, no el podem pensar com produït racional o convencionalment. Això porta a pensar als autors que el subjecte no pot ser comprés pel mateix subjecte, de la mateixa manera que la raó no es pot atansar a sí mateixa.
Després de tot aquest repàs a les diferents postures aportades pels diferents autors entorn a la crisi de la modernitat, sembla clar que aquesta crisi és un fet. El seu origen es troba, en gran mesura, i com ha quedat explicat, en les contradiccions generades pel procés de racionalització de les diferents esferes de la vida que comporta la modernitat. En aquest punt, és interessant observar com la racionalitat no és atacada com a concepte en bloc, sinó que més aviat es critiquen certes formes de racionalitat (econòmica en Adorno, instrumental en Weber) les quals entren en contradicció amb els processos emancipatoris de la societat, els quals són, a la seva vegada, impulsats precisament per altres tipus de racionalització (la racionalització comunicativa proposada per Habermas, per exemple).
Un altre element important de la crisi de la modernitat és, tal i com ha quedat reflexat, la crisi apuntada per Wellmer de dos dels conceptes fonamentals de la modernitat: la raó i el subjecte. Per a la modernitat el subjecte és l’element central, el seu punt de vista a partir del qual tot pot ser conegut i atansat. La raó és l’instrument que utilitza el subjecte per a conèixer i atansar, tant l’interior com l’exterior, així com per a organitzar, anomenar, controlar, etc. La crítica presentada per Wellmer, doncs, tira per terra tota la suposició de partida de la modernitat, ja que si el subjecte no és producte de sí mateix i la raó no està sota el seu control, sinó que exerceix control sobre ell, tot el projecte de la modernitat queda automàticament invalidat des del seu mateix naixement.

Un cop vista i definida la crisi de la modernitat, el següent pas que em proposo donar és el d’intentar aclarir de quina manera s’insereix el postmodernisme dins d’aquesta crisi i quina relació estableix, en aquest procés, amb la modernitat. Tal i com queda reflexat en els articles estudiats, dins del pensament postmodern s’estableixen dues posicions diferenciades respecte la relació modernitat-postmodernitat. Per una banda està el pensament que la postmodernitat és una continuació lògica de la modernitat, el següent pas en l’autotrascendència d’aquesta última. Per altra banda hi ha la idea que la postmodernitat representa un trencament radical amb la modernitat, fet que porta a considerar, dins dels cercles postmodernistes, la relació modernitat-postmodernitat en termes de positiu o negatiu. Tot i l’existència d’aquestes dues grans línies de pensament respecte el pas del modernisme al postmodernisme, molts autors estan en desacord amb aquesta visió tan reduccionista de la qüestió. Això queda patent en el debat que ens proposa Andreas Huyssen a l’entorn de com es reflexiona sobre el tema de la postmodernitat des de diferents corrents de pensament, i com, a partir d’aquest discurs sobre lo postmodern, aquestes diferents corrents queden definides les unes respecte les altres.
La visió que es té del postmodernisme des de diferents corrents de pensament, com són el neoconservadurisme, el postestructuralisme o el mateix paradigma modern, ens ajudaran a situar millor el postmodernisme dins del discurs filosòfic de la segona meitat del segle XX, així com a treure a la llum la multiplicitat d’interpretacions a les que es pot veure sotmés. Durant els anys 60, com explica Huyssen en el seu article, s’estableix una certa correspondència entre el postmodernisme i el pensament neoconservador. És des del pensament d’esquerres des d’on, segons Huyssen, es propugna aquesta relació entre postmodernisme i neoconservadurisme, argumentant que el postmodernisme és el tipus d’art afirmatiu que millor es presta al model de pensament neoconservadurista. En aquest sentit, Huyssen distingeix entre el debat que es dóna a Europa, en la figura de Habermas en aquest cas, i que se centra tant en qüestions estètiques com en polítiques, i el que es dóna als EEUU, centrat exclusivament en qüestions estètiques. Aquesta qüestió, és a dir, la major profunditat i dimensió dels debats entorn al postmodernisme a Europa que als EEUU, és un tema recurrent al llarg dels diferents articles estudiats, i que caldria ser analitzat amb més deteniment. Si bé el postmodernisme sembla tenir les seves arrels, com explica el propi Huyssen, dins la cultura nord americana de la segona meitat del segle XX, el debat entorn a aquesta qüestió pren la seva major dimensió a Europa, dins de les corrents de pensament postestructuralistes i de la teoria crítica alemanya.
Tornant a la relació psotmodernisme-neoconservadurisme, veiem que la postura de pensadors neoconservadors com Daniel Bell o Hilton Kramer és contrària al que presuposa Habermas. Aquests autors rebutgen el postmodernisme argumentant que no és més que una popularització de l’estètica modernista. Bell va més enllà en aquesta qüestió, rebutjant també un tipus de modernisme que només pretèn el plaer estètic i la intensitat de l’experència, i contraposant-li un modernisme basat en la grandesa de “l’obra d’art”, la qual s’estableix com a model insuperable, quedant automàticament invalidada tota producció contemporània. Per a Habermas, en canvi, la modernitat té un significat de crítica i d’oposició contra el canon. És en aquest sentit en el que Habermas parla del discurs neoconservador com a postmodernista, ja que defensant un modernisme privat de la seva faceta opositora se situen, segons Habermas, en una postura antimoderna i, per tant, postmoderna.
Veiem en aquesta discusió entre Habermas i els neoconservadors una doble problemàtica. Per una banda està el problema d’analitzar una mateixa qüestió partint de premises diferents, la qual cosa els fa arribar a conclusions diferents. Com ja hem dit, el postmodernisme ve caracteritzat, ja des de la seva pròpia etimologia, per una oposició al modernisme. Per tant, diferents concepcions del modernisme ens faran arribar, inevitablement, a diferents concepcions del postmodernisme, donant-se casos tan paradoxals com la discusió entre Habermas i els neoconservadors, en la qual el primer acusa als segons de ser postmodernistes, mentres que els segons es declaren obertament antipostmodernistes. El fet és que, tot i que ho anomenen amb la mateixa paraula, estan parlant de coses diferents. Per altra banda, està la qüestió dels diferents punts de vista des dels quals es poden obsrevar conceptes com el modernisme i el postmodernisme, i que ja abans apuntàvem. Mentres que els neoconservadors americans posen l’èmfasi del seu discurs en les qüestions estètiques, veiem com Habermas dóna a aquest debat una dimensió més àmplia, centrant la seva discusió també en els camps polític i social.
Un altre debat interessant és el que estableix el postestructuralisme, tant en la seva vesant francesa, com en l’adaptació feta als EEUU, entorn al modernisme i el postmodernisme. Com explica Huyssen en el seu article, la identificació entre el postestructuralisme i el postmodernisme es va establir a finals dels anys 70 als EEUU, degut a que ambdós corrents eren moviments de vanguarda en la teoria i les arts respectivament. La relació establerta funcionava de la següent forma: de la mateixa manera que en el camp de l’art el postmodernise substitueix al modernisme, en el camp de la teoria el postestructuralisme substitueix al New Criticism. Evidentment, realitzar una relació entre corrents de pensament basada en una mera simultaneitat temporal no sembla tenir massa rigor. Per Huyssen, si més no, el postestructuralisme està, en molts casos, més proper al modernisme que al postmodernisme. Per a aquest autor el postestructuralisme s’articula com un discurs sobre el modernisme, com la tornada del modernisme en forma de teoria. Així, el pensament estètic postestructuralista es basa en nocions com les del rebuig de la representació de la realitat, la negació del subjecte i de la història. I és precisament aquest discurs sobre el modernisme el que fa que Huyssen consideri el postestructuralisme com a postmodern. Per a Huyssen el fet que el postestructuralisme sigui una teoria sobre la modernitat el converteix en postmodern, però no en el sentit d’un rebuig a la modernitat, com en el cas del neoconservadorisme, sinó en el sentit de que fa una lectura retrospectiva de la modernitat, assenyalant les seves limitacions i les seves ambicions fallides.
D’aquesta reflexió podem extreure dues conclusions. Per una banda la constatació novament de les diferents perspectives des de les que s’analitza la qüestió a ambdues bandes de l’Atlàntic. Mentres que els pensadors nord americans centren el seu discurs en les qüestions estètiques, negant valor al postmodernisme en aquesta dimensió, la reflexió europea engloba aspectes més amplis. Per altra banda ens trobem de nou amb una situació en la que els límits entre modernitat i postmodernitat es fan difícils d’establir. És més, sembla que aquests límits no existeixin i que un mateix pensament pugui ser modern i postmodern alhora, depenent de quina llum se li apliqui. El que per a uns autors és modern per als altres és postmodern i a la inversa. Fins i tot per a un mateix autor, com és el cas de Huyssen, una línia de pensament que tracta principalment sobre el modernisme es torna postmodernista degut a que la seva manera de reflexionar sobre el modernisme està ja apuntant cap a altres direccions, les quals van més enllà del propi modernisme. D’aquesta manera, veiem la dificultat que pot arribar a tenir definir les diferents postures entorn a la qüestió de la relació entre modernisme i postmodernisme, així com la definició d’aquesta mateixa relació. La relació entre modernisme i postmodernisme és el que em proposo establir en el següent apartat, de cara a intentar donar una caracterització més o menys tancada i sintetitzada de què és això que en diem postmodernitat.
Com ha quedat enunciat anteriorment, les dues grans postures entorn a la relació entre el modernisme i el postmodernisme són o bé de continuació o bé de trencament. Aquestes postures, però, són massa estàtiques, al meu entendre, per a que les poguem considerar com a vàlides. La primera ens diu que el postmodernisme és un pas més en l’evolució del modernisme, suposant doncs que no hi ha aportacions radicalment noves i que tot segueix com estava, però un pas més endavant. La segona ens diu que el postmodernisme trenca totalment amb el modernisme, negant tots els seus preceptes i obrint una via totalment diferent. Segurament cap d’aquestes dues visions, certament reduccionistes, pot ser considerada com a vàlida per sí sola. Com diu Huyssen en el seu article, el postmodernisme, més que representar una nova crisi dins la trajectòria de la cultura modernista, estableix un nou tipus de crisi. Aquest nou tipus de crisi no es basa en l’esgotament de les idees modernistes i la seva substitució per unes noves, sinó més aviat en el qüestionament de tots els seus plantejaments i la seva observació des de noves perspectives. Un dels punts claus en aquest plantejament és el trencament que aporta el postmodernisme a la idea de que hem de completar el projecte de la modernitat. Aquesta qüestió confereix al postmodernisme una nova manera d’apropar-se al modernisme, allunyat de les dues grans visions de trencament o continuació abans esmentades. Amb aquesta nova visió, la qual trenca la concepció de moviment unidireccional d’una corrent cap a una altra, el postmodernisme ni trenca ni continua el modernisme, sinó que es dedica a explorar les seves idees i contradiccions, les seves tensions, els seus supòsits i les seves suposades certeses. Així doncs, i com diu Huyssen, el postmodernisme està lluny de deixar obsolet el modernisme. Per contra, el que fa és infundar-li una nova llum, observar les seves qüestions amb i des d’una nova perspectiva, apropiar-se de les seves tècniques i estratègies estètiques fent-les funcionar de noves maneres. El postmodernisme, doncs, no continua la línia modernista, però tampoc la nega. El postmodernisme basa la seva existència en el paradigma modern i en el seu qüestionament, però no en un qüestionament acrític i destructiu, sinó en un qüestionament de la validesa i el sentit de totes les certeses i idees absolutes del modernisme, de tots els seus judicis i, sobretot, de tots els seus prejudicis, els quals el postmodernisme treu a la llum i els porta a debat. És per tot això que cal veure, penso, el modernisme i el postmodernisme no com a corrents estètiques antagòniques, sinó com a corrents complementàries, les quals es poden influir i enriquir l’una a l’altra.

2007-06-01T12:05:00.001+02:00

2007-06-01T12:04:00.003+02:00

2007-06-01T12:04:00.001+02:00

2007-06-01T11:34:00.000+02:00

El meu camí ja fa temps que ha començat. El temps no s'atura, però intento retenir els moments. Fugaços, subtils, plens d'una emoció que només el record pot copsar. M'assec al meu santuari i m'observo de lluny. Qui és aquell que per allà camina? Quins camins recorrerà? Si voleu acompanyar-me, prometo ensenyar-vos només un trocet...